El text que segueix està extret de la xerrada impartida per la referent ecofeminista Yayo Herrero, organitzada per Escoles per la Sostenibilitat i Escoles Coeducatives, de les associacions de famílies de les escoles públiques de Sant Cugat (Barcelona).

7 accions bàsiques per incorporar l’ecofeminisme i l’ètica de les cures a la mirada curricular d’escoles i instituts

La vida al centre de l’experiència
El currículum ha d’integrar de manera transversal aquells elements que permetin comprendre els conceptes d’ecodependència i interdependència. Per exemple, en abordar el tema de l’aigua, l’enfocament curricular hauria d’anar més enllà del simple aprenentatge sobre el cicle de l’aigua com a procés extern, i promoure una comprensió profunda de com l’aigua forma part essencial de nosaltres. No es tracta només de conèixer el seu cicle, sinó de qüestionar qui controla l’accés a l’aigua, què implica la seva privatització, qui es beneficia d’aquest procés i qui en queda exclòs.

Un altre exemple és l’anàlisi de l’esperança de vida. Comprendre per què les persones que viuen en zones més riques poden viure deu anys més que les que viuen en zones desfavorides de la mateixa ciutat ens porta a reflexionar sobre els factors que realment sostenen la vida i la seva qualitat en diferents contextos.

L’objectiu d’aquesta aproximació és superar una visió culturalment arrelada, que observa la natura des d’una perspectiva de superioritat i separació, com si existís exclusivament per al nostre ús. Es tracta de transcendir una mirada externa, utilitarista i instrumental de la natura. 

Teixir vincles amb el territori més proper

Enfortir els vincles amb l’entorn proper és fonamental. L’escola no pot ni ha de ser un espai aïllat del seu context; ha d’obrir-se i integrar-se activament amb la seva comunitat. Això implica la participació de persones de moviments socials, veïns, comerciants del barri i, per descomptat, les famílies. Aquestes connexions permeten que l’educació sigui una experiència viva i vinculada a les realitats del territori.

És essencial, a més, comprendre que l’escola forma part d’un teixit social i geogràfic específic. Això implica, per exemple, analitzar qüestions com la disposició dels semàfors o la ubicació dels passos de vianants. En alguns centres educatius, aquest tipus d’observacions han generat projectes de micropolítica urbana, que no només busquen millorar la seguretat viària, sinó que fomenten el sentit crític i la participació activa de tota la comunitat educativa. L’escola es converteix així en un agent de canvi, que impulsa transformacions significatives en el seu entorn immediat.

Aquest enfocament permet que l’alumnat i la comunitat educativa en general assumeixin un paper actiu en la planificació i millora del barri, generant una major sensibilitat cap a les problemàtiques locals. A més, fomenta el desenvolupament de competències ciutadanes i el sentiment de pertinença, en veure’s com a participants directes en la creació d’un espai comú més just i accessible.

A través d’aquestes pràctiques, l’escola no només educa a l’aula, sinó que també ensenya a llegir, interpretar i transformar el seu propi territori, promovent una ciutadania activa i compromesa amb el bé comú.

Fomentar i celebrar la diversitat

La diversitat és el patró fonamental de la vida; la natura mateixa és una estratègia d’adaptació i resiliència basada en la diversitat. La vida se sosté en una àmplia varietat d’éssers vius, sistemes, formes d’alimentació i maneres d’habitar cada territori. En aquest sentit, el repte que afrontem avui és construir societats les més diverses i dinàmiques possible. No es tracta només de tolerar o acceptar la diversitat, sinó de buscar-la activament, potenciar-la i celebrar-la en totes les seves manifestacions.

En l’àmbit educatiu, aquesta visió implica fomentar una diversitat autèntica a les escoles. Més enllà dels horts urbans que ja existeixen en molts centres i que podrien aprofitar-se més, és possible integrar i cuidar una major varietat d’espècies, promovent així un aprenentatge més profund sobre els ecosistemes i la nostra relació amb ells. També és crucial reconèixer i celebrar la diversitat cultural i de procedències a les nostres aules. La riquesa que aporta la interculturalitat, hauria de veure’s com un avantatge inavaluable, en lloc d’un desafiament que cal “gestionar”.

Tot i que és cert que la manca de recursos als centres pot representar un obstacle, el punt de partida ha de ser clar: la diversitat és un pilar essencial per a una educació integral. Aquesta perspectiva no només permet als estudiants comprendre la importància de la biodiversitat a la natura, sinó també desenvolupar una societat més inclusiva i resilient. En definitiva, la diversitat ha de ser un eix central en les nostres comunitats educatives i en la nostra convivència com a societat.

Teixir comunitat i construir poder comunitari

Molts dels reptes que afrontem requereixen una sòlida articulació comunitària. En diversos casos, això implica enfrontar-se a institucions públiques o entitats econòmiques que no prioritzen el benestar col·lectiu ni la vida al centre de les seves decisions. Per exigir canvis reals i situar la vida com a eix de tota política o mesura, necessitarem crear majories socials compromeses. Quan les comunitats escolars busquen, a través de la Revolta Escolar, pacificar l’entorn, reduir el trànsit de cotxes i recuperar espais segurs, ho aconsegueixen mitjançant una organització comunitària transversal i activa, funcionant com un moviment social legítim que reclama transformacions en l’entorn en què viuen.

Per construir comunitat, és essencial desenvolupar habilitats que facilitin el diàleg, l’escolta activa, la resolució de conflictes i la cerca de consensos. Tanmateix, aquestes capacitats crucials sovint no es cultiven a l’escola, quan, en realitat, aquest és un espai ideal per aprendre i practicar aquestes competències. L’escola, com a nucli social, pot convertir-se en un lloc privilegiat per fomentar la cohesió comunitària i formar ciutadans compromesos amb el bé comú.

Desemmascarar les falses solucions
Avui dia, molts problemes eco-socials s’aborden mitjançant solucions que, en realitat, resulten ser dreceres ineficaces o superficials. Un exemple clar és el repte de la mobilitat, que sovint es proposa resoldre simplement substituint els vehicles actuals per cotxes elèctrics. Tanmateix, aquest enfocament és insostenible, ja que no existeixen recursos materials suficients perquè totes les persones posseeixin un vehicle elèctric. Les solucions reals han de prioritzar l’electrificació del transport públic i col·lectiu, promovent un canvi cap a una mobilitat veritablement sostenible i accessible.

És essencial, doncs, aprendre a reconèixer i desemmascarar aquestes “falses solucions”. Moltes d’elles responen més a estratègies de màrqueting verd que a transformacions estructurals; apareixen atractives en l’àmbit individual, però són inviables a gran escala. De fet, mentre les solucions individuals solen beneficiar uns pocs, les estratègies col·lectives són les que realment poden generar un canvi sostenible i inclusiu. 

Educació per a la Sostenibilitat: Aprendre a reparar

A l’educació obligatòria hi ha coneixements que s’haurien d’incloure per la seva importància en la vida quotidiana i en la sostenibilitat. Per què en assignatures com tecnologia, a tercer de l’ESO, se centren a aprendre lleis elèctriques d’un llibre en lloc d’ensenyar habilitats pràctiques, com reparar una làmpada, arreglar una aixeta, canviar el flotador d’una cisterna, cosir un botó o ajustar el baix d’uns pantalons?

No són els únics coneixements que condueixen a la sostenibilitat, ni de bon tros. Tanmateix, aprendre a reparar, a cuidar allò que tenim i a prolongar-ne la vida útil fomenta una mentalitat que s’oposa a la cultura d’un sol ús. Aquesta habilitat de valorar el que posseïm i saber-ho arreglar en lloc de descartar-ho contribueix significativament a la sostenibilitat.

De la mateixa manera, aprendre a consumir productes de temporada i a triar aliments que es produeixen localment també fomenta un estil de vida sostenible. Són petites eleccions i pràctiques que, integrades en l’educació, poden sembrar una cultura de respecte per l’entorn i d’aprofitament conscient dels recursos.

Espais educatius, laboratoris d’alternatives
L’espai educatiu és un entorn que permet experimentar alternatives i dur a terme projectes que actuen com a veritables laboratoris d’aprenentatge per a múltiples iniciatives. Pot convertir-se en un mitjà per crear una associació ecologista, feminista o de solidaritat, o en un mitjà de comunicació alternatiu. Aquest enfocament permet als estudiants explorar formes d’organització i participació social que van més enllà de les estructures tradicionals.

Per exemple, en alguns centres educatius rurals, l’hort escolar no només ensenya habilitats agrícoles, sinó que també permet produir aliments que després es venen al mercat local. En aquests casos, els estudiants han creat una cooperativa de treball associat que els permet descobrir en la pràctica que l’economia social i solidària és una alternativa viable i funcional. Això mostra que no totes les empreses són societats anònimes o limitades; també existeixen models cooperatius en què moltes persones troben mitjans per tirar endavant i contribuir al bé comú.

Catalunya, i en particular la ciutat de Barcelona, compta amb una riquesa notable en aquest tipus d’economia social i solidària, amb una trajectòria històrica que poques zones de l’estat poden igualar. Aquesta experiència en economia cooperativa és un recurs educatiu de gran valor, capaç de mostrar als estudiants alternatives empresarials, sostenibles i comunitàries, que ja estan donant fruits en el seu entorn.